L'OBRA DE PALMA A TRAVES DEL TEMPS

L’anàlisi diacrònica de la indústria de la palma és només encetada. El que avui hom només interpretaria com una artesania residual, al llarg de la història, ha gaudit de desenvolupaments desiguals, enfosquits per l’escassesa de documentació. Les pròpies característiques d’aquesta activitat econòmica han ocasionat la manca de referències documentals que només compareixen de forma esporàdica a la documentació escrita. Els historiadors tampoc no s’han detingut fins ara a analitzar la importància d’aquesta activitat econòmica i només els viatgers dels segles XVIII i XIX s’hi deturen atrets, probablement, pel seu exotisme. No serà fins a la primera meitat del segle XX que es planteja l’expansió de l’obra de palma de forma seriosa com a possible sortida econòmica a considerar.

Finalment, a la dècada dels 80, compareixen per primera vegada les descripcions etnogràfiques que valoren més adequadament aquesta manifestació de la cultura popular tradicional. Tot i la semblança que l’obra de palma pugui tenir, tant per la tècnica com per les formes, amb la cistelleria nord-africana, així com l’origen islàmic, atribuït per les fonts orals, el trenat del garballó és conegut a Mallorca des d’època prehistòrica. L’arqueologia ens ha donat testimonis fefaents de la presència de palmes trenades en un parell de jaciments prehistòrics (Hi ha troballes d’improntes de garballó trenat als jaciments de Son Serralta, Puigpunyent i, al navetiforme Alemany de Calvià. La informació obtinguda no ens permet assegurar l’origen de les peces ni tampoc la seva forma. Tot i així el que no és discutible és la seva presència. Tampoc no coneixem la dispersió del garballó en aquella època ni si les mostres de trenat conservades a les improntes de fang foren obra dels habitants dels jaciments.

La perduració durant els segles posteriors es manté en la foscor i només comptam amb la presència de testimonis orals que asseguren la relació de la introducció de l’obra de palma i la dominació islàmica de l’illa.

Després de la conquesta catalana les notícies documentals són escassíssimes, car només es tenen algunes referències de caràcter marginal. Sabem que per dues somades de garballons que C. de Moncada envià al Rei Jaume II i per un correu de conduir uns cans a la Devesa d’Artà es pagaren 17 sous.

No serà fins a l’arribada dels viatgers il·lustrats quan comencen a comparèixer algunes al·lusions a l’artesania de l’obra de palma.

En 1787, José Vargas Ponce –a les seves Descripciones de las islas Pithiusas y Baleares- ens fa els següents comentaris: “Las palmas á mas de los dátiles, tan buenos como los de Berbería, y los negros que son mas azucarados y suaves, suministran palmas y hojas para cestos y cofres, y varias obras de primor que se trabajan en Pollenza y otras partes”

“La industria de estos Pueblos está casi reducida á obras de palma, que en escobas se saca mucha para Marsella y otras partes”.

Només dos anys després, un altre il·lustre viatger mallorquí, Gerónimo de Berard, tot descrivint el poble de Capdepera, comentava:

“Desde que los corsarios argelinos no les molestan, sus vecinos han fabricado casas más abajo del castillo... aquí hay más comodidad de agua y ricas tierras que podrían mucho más utilizar si la industria de labrar y aprovechar las palmas de los palmitos, que los vecinos montes les producen, no les llevase más comercio para el consumo de esta isla y la de Menorca, en que se ejercitan las criaturas de corta edad”.

El naturalista H.A. Pagenstecher, a més de fixar-se en la distribució geogràfica del garballó, tengué una experiència gastronòmica amb l’ull de la nostra palmàcia “El corazón ó médula del palmito constituye un alimento muy común entre estas gentes. D. Basilio dispuso que el hermano de uno de sus criados que residía en esta villa (Pollença) como zapatero, nos trajera y preparara alguno. La extracción es bastante trabajosa, y la satisfacción que procura este manjar nos parece más imaginaria que positiva. Para obtener los tallitos tiernos que forman la parte comestible, es preciso ir cortando con un fuerte cuchillo, todos los envoltorios exteriores que son muy recios, hasta llegar al centro cogollo, que se compone de las hojas tiernas y tallos florales, cuyo sabor es algo parecido al de la nuez tierna. La parte blanda de las hojas, se come al igual de las de la alcachofa, y más aun aliñado con aceite y vinagre, y crudo como siempre se come. Tal fuera mas agradable si se preparase de otro modo. La alcachofa parece mucho mejor. Sin embargo, no dejan de ser buscados los palmitos, llegando a venderse algunos hasta por dos reales”.

Tot i així, entre els viatgers, el que dóna una visió més exhaustiva de la indústria de la palma és l’Arxiduc Lluís Salvador que, a més de donar referències d’aquesta artesania per a cada una de les illes, descriu amb detall les tasques de recol·lecció i elaboració de les palmes, així com la descripció dels distints productes que en aquella època es trenaven.

L’interès de l’Arxiduc cap a l’obra de palma no es limità només a la descripció, sinó que fins i tot incorporà una bona mostra d’aquesta artesania al seu Museo Balear instal·lat a Son Moragues.

A part de les més o menys àmplies referències històriques, sembla que durant la darrera meitat del segle passat i bona part d’aquest, l’obra de palma constituí una indústria artesanal prou important, especialment en un parell de municipis i, que, fins i tot, generà un moviment comercial considerable.

A finals del segle XIX, concretament el 1869, a través de la duana de Palma, s’exportaren 50.000 kg d’obra de palma i el 1866, a través d’Alcúdia se n’havien exportat 41.800 kg i per la d’Andratx, el mateix any, 28.900 kg. Aquest volum fa suposar també l’existència d’una gran dedicació a la tasca recol·lectora.

Possiblement fou amb el floriment d’aquest moviment comercial quan sorgí la figura del traginer o majorista que impulsaren els canvis a l’hora de la producció. Segons Pep Terrassa, devers el 1875, el gabellí Joan Moll “Gargori” aconseguí introduir cofes i senetxos al mercat artesanal de Barcelona. El mateix ajuntament de Capdepera potencià la participació a l’Exposició Universal del 1888 amb una ajuda de 50 ptes. a la indústria d’uns representants locals i comprà una col·lecció d’obres de palma per enviar-hi.

Segons el mateix autor, a partir d’aquest moment augmentà la demanda. De dia, el gabellí compartia les feines del camp amb la confecció d’obra de palma i els vespres d’hivern organitzava les vetleries per fer obra fins ben entrada la nit.

“Aleshores aparegueren nous traginers com l’amo en Colau Servera (Pilé) i l’amo en Tomeu Servera (Pericus)... Els traginers eren homes que tenien un comerç i anaven de casa en casa arreplegant l’obra elaborada; normalment pagaven l’obra amb productes del seu comerç, com podia ésser sucre, farina o altres espècies i així augmentaven els seus guanys” (Terrassa Jo., La Palmera, la nostàlgia artesanal a Pobles de Mallorca. Capdepera.)

Tot i aquests esforços per racionalitzar la producció sembla que encara el treball de la palma estava relegat a l’esfera domèstica, on jugava un paper complementari. Sobre això, l’Arxiduc comentava: “Precisamente en Capdepera se está alcanzando en los últimos tiempos un notable desarrollo, y el volumen de producción, si incluimos Andratx, induciría a suponer un vasto despliegue fabril; ciertamente no es así, puesto que la industria del trenzado se limita a empresas meramente domésticas y particulares, en las que participan en su tiempo libre mujeres, hombres y niños. En Capdepera, en efecto pocos son los que no atienden a esta actividad del trenzado de la hoja de la palmera”

Tot seguint les opinions de J. Terrassa durant els darrers anys del segle passat, concretament el 1893, s’inicien els primers moviments tendents a la creació d’una cooperativa per a la comercialització de l’obra de palma. Aquesta iniciativa, promoguda pel vicari de Capdepera Gabriel Artigues i continuada pel mestre d’escola Toni Ferrer “Cofeta”, sembla que sorgí per contrarestar la crisi vinícola i la monopolització del comerç per part dels “traginers”.

L’any 1899 naixia a Capdepera La Protectora, cooperativa destinada a la comercialització de l’obra de palma. “El capital de la Societat es va formar amb accions de cinquanta pessetes cadascuna, que es podien pagar en metàl·lic, en obres de palma o en quotes d’una pesseta. Els socis estaven obligats a vendre a la societat tota la seva producció i també tenien l’obligació de comprar en els establiments de la cooperativa (sic) els gèneres que aquesta tenia en venda i el soci pogués necessitar (J.Terrassa). A part d’aportar la pertinent infrastructura de magatzems i mitjans de transport, la cooperativa esdevé també centre social i recreatiu. La primera “Protectora” –que el 1905 esdevindrà en la Palmera- comptava amb un estol de carros que distribuïen la mercaderia per ciutat i pobles. També comptaven amb embarcacions que els permeteren iniciar un moviment d’exportacions cap a diversos indrets del Mediterrani. Durant les dues primeres dècades d’aquest segle tots els indicis fan pensar en una situació pujant de la indústria de la palma a Capdepera: construcció d’embarcacions, intents de mecanització de l’elaboració de la llatra, inauguració de la primera central elèctrica. Paral·lelament es duia a terme una important tasca de promoció comercial dels productes elaborats, participant a les successives exposicions que es realitzaren a Palma i Barcelona.

Pels mateixos anys a Artà hi havia veus que s’alçaven recriminant la manca d’activitats industrials i posant com a exemple l’activitat dels gabellins. “No heu pensat mai, artanencs, que un poble sense indústria ha d’ésser, per força, un poble parat, anèmic, trist i sense riquesa? i que sense riquesa no hi ha benestar ni grans virtuts, ni art, ni hermosura, ni bon viure?”

Malgrat aquesta indiscutible esplendor, hi ha alguns autors que argumenten que no serà fins desprès del 1939 quan l’obra de palma deixa d’ésser una activitat complementària amb una minsa importància econòmica.

Segons Magdalena Palmer, sembla que és a partir de la dècada dels 50 quan, possiblement a causa de les primeres onades de turistes, l’obra de palma arriba al seu punt màxim d’esplendor.

Aquest apogeu, més o menys dilatat, d’aquesta artesania a finals dels 50, feia pensar encara en aquesta indústria com una possible sortida econòmica que evitaria l’èxode rural i tendria un bon mercat en el llavors potencial sector turístic. La realitat ha estat ben diferent. La introducció d’un nou ordre econòmic ha provocat la fuita de la dona cap a nous mercats de treball on ha començat a gaudir de salaris assegurats i proteccions socials mínimes. Aquestes raons econòmiques han ocasionat que l’obra de palma hagi estat relegada a una activitat domèstica exercida per dones d’edat avançada i s’hagi interromput així la cadena d’aprenentatge que permetia la perduració d’aquesta artesania.

L’arribada del turisme representà una solució transitòria per a l’excedent de producció que s’havia anat acumulant els darrers anys, a causa del bloqueig d’algunes mercats estrangers i a al introducció de productes provinents de països amb oferta d treballa abundosa i barata. Aquesta millora transitòria afectà només a una sèrie de productes directament lligats a la demanada turística, ja que la producció tradicional havia entrat en un procés de decadència irreversible.

Vet aquí un bon testimoni de la situació de l’any 1968: “Actualmente estamos sufriendo una acentuada decadencia, ya que fue por los años 1955 y 56 cuando el palmito estuvo en una de sus mejores épocas y desde aquel entonces la declinación se ha acentuado constantemente de año en año”