el que hem menjat

Aquest receptari no és tan sols un recull de receptes més, sinó un recull de records que de vegades amb el temps es van diluint i desapareixen. Per a que això no passi he volgut escriure’l, perquè no tan sols en quedi la memòria, sinó que sigui viu i que qualsevol pugui tornar a cuinar allò que nosaltres menjàrem alguna vegada. Quasi mai vos sortirà igual, encara que faceu ben bé el que diu la recepta, perquè aquí també hi ha una part de cadascú. La nostra mare no fa el menjar ben bé així com el feia la padrina, encara que la recepta sigui la mateixa; ni a la padrina segurament no li sortia igual que a la seva mare. Però alguna cosa semblant sortirà.

Recollint aquestes receptes m’he adonat que la famosa “cuina mediterrània” que han posat de moda tant dietistes com els millors cuiners és aquella que sempre s’ha seguit a casa cada dia. Un equilibri entre la carn i el peix i les verdures i els llegums, sempre frescs; menjar sempre de temporada. Sempre s’ha mantingut aquest equilibri natural que ha fet que els plats, encara que senzills, hagin estat molt saborosos precisament per això, perquè els seus ingredients eren frescos i acabats de collir.

Moltes vegades no t’adones de la sort que has tingut fins que ets gran i has perdut allò del qual no t’adonaves i que ara voldries recuperar, encara que moltes vegades sigui difícil, molt difícil. No tothom pot presumir d’haver menjat les fruites i verdures acabades de collir i cultivades de manera natural; ni d‘haver pogut assaborir un arròs amb peix amb el peix acabat de pescar; ni de tenir un “quarto de ses sobrassades” ple de llonganisses, sobrassades, camaiots i alfàbies plenes de xulla i ossos salats; ni de poder menjar formatge fresc acabat de fer. Aquestes coses es guarden a un racó de la memòria i per això de vegades som tan exigents a l’hora de menjar, perquè hem assaborit el millor sense adonar-nos-en.

Nosaltres som els darrers que hem tengut la sort de viure encara en un món rural, on tot era equilibrat i sa. Això no tan sols fa referència al menjar, sinó a tot un sistema de vida que avui, passats molts pocs anys, pareix llunyà i, encara més, impossible. Encara feien el pa amb forn de llenya; la llet, la venien a les lleteries; els animals, els mataven a l’escorxador del poble i el peix, el passejava madò Menga dins aquell carret verd que tenia aparcat damunt l’aljub de l’Orient tota la setmana. Avui la llet es ven dins cartrons; el peix, congelat; la carn, la duen d’Argentina i del pa, val més no xerrar-ne.

Els nins berenaven de pa amb sobrassada i jugaven pels carrers. I se celebraven les festes d’una manera especial, perquè encara hi havia plats que just es menjaven en aquelles ocasions.

Per Nadal, sopa i bullit amb farciment, salsa de Nadal i torrons i coca. Ara menjam torró cada dia, si en volem. Per Sant Bartomeu, les ensaïmades acabades de fer amb un bon tassó de gelat fet amb la bomba. Avui les ensaïmades les venen al SYP dins capses fetes no saps quan ni on. Per Pasqua, les panades, els rubiols i el frit al dematí del dia de Pasqua. Era diferent, era més bo, no perquè ho fos, sinó perquè ens ho pereixia.

Nosaltres tenim la sort de pertànyer a una família que ha sabut reunir-se per fer un bon dinar, i qualsevol excusa és bona per celebrar-ho. Ara, ja de grans, moltes vegades ens fa peresa acudir-hi, però quan érem nins va fer que cresqués dins nosaltres aquest sentit de família, i encara avui el conservam. No tothom l’ha viscut igual. Fa ja molt de temps, d’això, però encara recordam el dia de Nadal a ca sa padrina vella; o els dinars a ca sa padrina Maiola, o per Sant Jaume, que solíem torrar un cabrit; sense oblidar les matances, vertaderes festes de família. Encara conservam aquestes tradicions i això fa que les velles receptes que des de generacions s’han anat elaborant no s’hagin perdut.

Per acabar, voldria donar les gràcies principalment a la nostra mare, per haver-nos fet partícips d’aquest bagatge, moltes vegades menyspreat de la tradició culinària familiar.

I tampoc no podem oblidar totes aquelles dones que amb més o menys grau han posat en coneixement d’ella aquest tresor: primerament, la seva mare, la padrina Maiola; les seves padrines; s’abuela i sa padrina vella. De totes elles n’ha après un poc i amb aquest poc ha fet la seva cuina. El més difícil no és cuinar un dia un plat complicat i bo, sinó cada dia de l’any posar el dinar damunt la taula.